“Una espurna provocada, un foc devorador que va ferir el nostre raconet del món, el nostre trosset de serra. Uns cims, uns barrancs, unes fonts i una terra que intenta ressorgir de les seues pròpies cendres.”

Extracte del comunicat llegit en l’aniversari
dels incendis, Agullent, setembre de 2011

 

El dilluns 13 de novembre tornaran a passar pels jutjats de València les quatre persones encausades de la Plataforma Contra l’Alta Tensió, després que fa prop d’un any  el judici es va suspendre per la incompareixença dels representants legals de les empreses denunciants, dues subcontractes de la multinacional Iberdrola.

La Fiscalia demana per a cadascuna de les encausades penes-multa, que oscil·len entre els nou i quinze mesos de multa diària de deu euros i penes de presó d’un any i deu mesos per un delicte de danys i coaccions als treballadors. A més a més, exigeix el pagament de 4.600 euros en concepte de reparació de danys.

Però més enllà de la preocupació pel desenllaç del judici i la sentència vers els companys i companyes encausades, a hores d’ara, amb la línia construïda des de 2011, ens preguntem: té sentit rescatar de l’oblit una lluita de dimensions reduïdes i finalment derrotada? Nosaltres pensem que sí, ja que aquesta experiència, amb tota la seua brevetat i intensitat, ha estat clau per a altres lluites comarcals –com  l’Assemblea Veïnal Contra la Planta de Residus Animals. L’oposició a aquella infraestructura va ser molt heterodoxa i per això molt rica en plantejaments, debats i energia.

Per a poder entendre mínimament el context en el qual es va desenvolupar l’oposició a la línia, es fa necessari esbossar unes breus pinzellades al respecte. El projecte consisteix –ja que malauradament, tot i els nostres esforços, hui en dia és una infraestructura en funcionament– en una línia aèria de 132 Kv amb trenta-set torres que connecta la subestació del Pou Clar –a Ontinyent– amb una línia ja existent provinent d’Alcoi, que travessa la serra del Benicadell, al seu pas pel Port d’Albaida. Un fet central en aquest conflicte va ser que la instal·lació travessava gran part dels terrenys cremats uns mesos abans –el setembre del 2010–, en un incendi intencionat, que afectà zones catalogades d’alt valor paisatgístic i mediambiental. També, cal dir-ho, eren i són molt estimades en l’àmbit identitari i cultural pel veïnat dels nostres pobles.

L’argument utilitzat per Iberdrola per a la posada en funcionament d’aquesta nova línia, fou el de garantir l’abastiment de la zona ubicada entre Alcoi, Ontinyent i Villena. Però aquesta explicació contrastava amb la realitat de la nostra comarca –la Vall d’Albaida–, formada per trenta-quatre municipis, dels quals tan sols sis superen els 2.500 habitants i on l’agricultura i la ramaderia formen part, encara a dia de hui, de les principals activitats econòmiques. Per contra, la indústria tèxtil que fins als anys 90 havia gaudit d’una gran importància, a partir de l’any 2000 patia un fort procés de recessió, que implicava un descens del consum elèctric. El vertader propòsit era reforçar la subestació de Xixona per fer front a l’elevada demanda energètica de ciutats costaneres com Benidorm, que en els mesos d’estiu, feien sobrecarregar les línies que provocaven problemes de subministrament, cosa que podia afectar la imatge de suposada qualitat d’una oferta turística, basada en l’explotació i la concentració dels beneficis.

La Plataforma no era més que una assemblea veïnal dels pobles afectats. Un col·lectiu de persones a títol individual, que arran de l’aparició en premsa d’unes notícies que anticipaven la futura construcció de la línia en les serres cremades, vam decidir organitzar-nos. Amb una vida molt curta – un any–, però molt intensa, va destacar per la seua capacitat d’enteniment i diàleg en un context molt heterodox i poc habitual. Aquest ambient va propiciar, a través del debat i el confrontament d’idees, espais des d’on articular una crítica al model social que s’amaga darrere d’aquestes infraestructures, que superés l’actitud NIMBY (sigles de “Not in my back yard”, o de “protestar sols perquè ho tinc davant la cara”).

Les principals reivindicacions de la Plataforma van ser: exigir un debat ampli sobre la necessitat de la línia i preservar la decisió del veïnat dels pobles afectats com a l’única vàlida per a l’autorització –o no– de la construcció d’aquesta. Per tractar d’aconseguir-ho, la gent que componíem l’oposició no vam escatimar en creativitat i energies: des d’aspectes formatius i de difusió d’informació –allò que anomenem “conscienciació”–, passant per altres activitats de caràcter més festiu o cultural, per acabar en campanyes de boicot, mobilitzacions i accions obstaculitzadores a les obres. Ara bé, malgrat la diversitat de les accions, amb la perspectiva del temps transcorregut, és just assenyalar que no fórem capaços d’adonar-nos d’alguns dels nostres errors i de la repetició de dinàmiques que ens perjudicaven a l’hora d’afrontar el gran repte que teníem davant.

En aquest context es produïren les detencions que ara seran portades davant d’un tribunal. Després de mesos de molta activitat, el 13 de juny de 2010, van començar les obres i des d’aquell mateix dia, l’epicentre de la lluita es va traslladar a la serra. Allí les subcontractes d’Iberdrola començaven a treballar en les perforacions i es van convocar, des de juny fins a agost –diversos dies a la setmana– “excursions de protesta” a les obres. Mitjançant la resistència pacifica i l’enginy, intentàvem impedir l’avanç de les obres. Normalment persistíem fins que aconseguíem el nostre propòsit, encara que de vegades arribava la Guàrdia Civil i calia eixir com un llamp.

En el transcurs de la lluita també es produïren diverses accions de sabotatge contra la maquinària i les instal·lacions de les empreses subcontractades. Accions que no van ser obra de la Plataforma però que eren vistes amb bons ulls –per a què enganyar-nos! L’origen de les detencions correspondria a la presumpta participació en aquests fets, als que caldria afegir una posterior visita a les obres, on es va decidir col·lectivament reomplir amb pedrots els forats que estaven realitzant els operaris. Un parell de setmanes més tard, a la tornada d’una d’aquestes “excursions”, diverses brigades especials de la Guàrdia Civil acabaren per detenir-nos. Després de separar-nos i traslladar-nos a diferents calabossos, en què vam haver de passar vint-i-quatre hores d’aïllament, fórem conduïts al jutjat d’Ontinyent on després de declarar, la jutgessa ens va concedir la llibertat amb càrrecs.

Les detencions van suposar una minva en les forces amb què comptàvem, ja que és innegable que la por a acudir a les convocatòries d’entorpiment de les obres va passar factura. Això va determinar un canvi en el caràcter de les accions, que esdevindrien més simbòliques i no de resistència. Davant d’aquesta derrota sobre el terreny, les expectatives es van dipositar –en una espècie d’exercici d’escapisme il·lusori– en el contenciós administratiu interposat per la Plataforma contra Iberdrola, al qual es van anar sumant diversos ajuntaments, i que finalment va ser tombat –tot i que un recurs posterior ens donaria la raó, com a evidència que la construcció de la línia va ser il·legal. Les insistents visites col·lectives a les obres van deixar de realitzar-se, encara que arribaven notícies de sabotatges aïllats fins el final d’aquestes.

No podrem entendre aquesta lluita d’una manera àmplia sense plantejar també l’escenari polític en el qual va emergir. S’ha de tenir clar que les pràctiques empresarials al darrere de les obres estaven íntimament lligades al joc polític i als interessos personals d’alguns. Personatges co-protagonistes d’aquesta història –els principals consellers d’Iberdrola,  Alfonso Rus, …– i d’altres que els hi eren propers –José Manuel Olivas, Rodrigo Rato,… s’han mostrat com els veritables “macarres” que eren. Per altra banda, està bé recordar que en el transcurs de l’any que durà l’oposició a l’alta tensió van tindre lloc les eleccions autonòmiques que feren possible allò que ha acabat per anomenar-se el “Govern del canvi”. Molts d’aquests nous alcaldes i diputats no van tardar ni tan sols quatre dies en trair allò que havien estat defenent, com a partits en l’oposició. Exemples hi ha molts en els pobles afectats per la línia, com quan l’ajuntament d’Ontinyent va permetre l’aparcament de l’helicòpter utilitzat en el tensat del cablejat al poliesportiu. Hi hagué excepcions honroses, com la de l’alcalde d’Agullent, que ens va facilitar tot el que estava a les seues mans. Però, en general, podem dir que el sentir de la gent que vam formar part activa de la lluita és que els polítics la utilitzaven per a omplir-se la boca sense aportar res a canvi, sense anar una mica més enllà.

Amb tot, per què valorem de manera positiva aquella derrota? L’enfortiment del teixit social de la comarca, cosit a l’escalfor de la lluita i propiciat per les assemblees, mobilitzacions i debats, ha quedat palès en lluites posteriors, com la ja esmentada lluita contra la Planta de Residus Animals a la veïna Pobla del Duc. Podem dir que aquella experiència de lluita col·lectiva ha estat un bon equipatge per afrontar nous camins i escenaris. Una llavor plantada en un terreny inhòspit que pel que sembla ha començat a germinar en diversos projectes, sempre marcats per la mirada àmplia, reflexiva i combativa; el temps dirà quins són finalment els seus fruits.

El pòsit que ens queda de tot allò no es tradueix en històries grandiloqüents de revolucions impossibles o deliris de catarsi perquè tot seguisca igual. Més bé ens apropa ecos de coses senzilles, idees que segurament totes tenim al nostre cap; quan deixen de ser idees i es converteixen en fets, poden transformar les nostres vides. Com puga ser, reflexionar sobre coses que estan a la vista de qualsevol persona, en allò quotidià, com la relació entre el foc –els incendis– i la construcció d’infrastructures o la urbanització del territori; o el paper adjudicat manu militari a les zones d’interior i els seus pobles com a subsidiàries de les ciutats costaneres i les capitals –per nomenar-ne només un parell. O bé, poder descobrir que investigar a les empreses i informar el veïnat, creant juntes espais de debat des d’on elaborar una crítica radical –que cerca les arrels dels problemes– pot posar contra les cordes els poders que ofeguen tota possibilitat de llibertat real, sempre que aconseguim mantenir un nivell de compromís i intel·ligència col·lectiva a l’altura de les circumstàncies.

Retornant al tema inicial, totes estem bastant tranquil·les de cara al judici, més encara quan a causa dels endarreriments, alguns dels antecedents que arrossegàvem i podien dificultar la situació han prescrit. Al mateix temps, tenim ganes de passar pàgina i tancar aquesta etapa que ja porta massa anys. Cal destacar que les acusacions que hi ha contra nosaltres no se sostenen per cap lloc, i en conseqüència,  considerem probable que el resultat del judici ens siga favorable. Hem de valorar, en un moment com l’actual, la resposta de totes les persones que s’han solidaritzat amb la nostra lluita –tant econòmicament, com a escala política o en l’àmbit personal– i han acudit a fer força a les diverses convocatòries organitzades per la Plataforma. Esdeveniments que ens han fet recuperar una vegada més el sentiment d’aquells mesos, com en la concentració realitzada l’any passat a les portes del jutjat d’Alzira, que pensem repetir el pròxim 13 de novembre a les 11 del matí a la ciutat de la Justícia de València.

És per això que hem volgut aprofitar la cita amb la ″justícia″ per reafirmar les reivindicacions que van esperonar la lluita contra l’Alta Tensió, sobretot el dret del veïnat a decidir sobre totes les decisions que l’afecten, i la lluita a través d’assemblees veïnals i l’acció directa per a fer realitat aquesta exigència social. No volem caure en una posició victimista davant del judici. Massa vegades escrivim sobre la repressió i els efectes negatius que té sobre les protestes i les butxaques, en aquesta ocasió preferim oferir una xicoteta afirmació de la nostra rebel·lia.

Algunes opositores a la Línia d’Alta Tensió.

Anuncis